martes, 27 de septiembre de 2016

No me'n sé avenir. Gràcies Maties!

No me’n sé avenir del detall d’aquest dissabte de’n Maties Adrover. Crec que és un fet digne de ser compartit amb totes les persones que em donau suport dia a dia. Posant-mos en situació; fa devers 4 anys, aquest reconegut periodista mallorquí celebrà un col·loqui amb els esportistes balears que havien près part dels Jocs Olímpics de Londres 2012. En aquell moment jo estava convalescent de la primera trombosi pel que no hi havia pogut assistir. Així, o bé encara a l’hospital o ja a casa, dels pocs entreteniments que tenia era llegir, veure i escoltar qualsevol notícia esportiva de la jornada -ni en parlem de lo atenta que estava als partits del cap de setmana-. Idò, no se m’oblidarà que llegint el Diario de Mallorca vaig veure que el col·loqui s’havia realitzat amb gran èxit emperò vaig quedar freda al veure que Maties havia tengut un detallàs amb jo: enviar-me tot el seu suport i calor amb una camiseta que deia ‘Ànims Ester’. Em vaig sentir com aquells futbolistes que es lesionen i els seus companys aprofiten el següent partit per lluir camisetes, pancartes o dedicatòries de gol per desitjar una prompta recuperació al lesionat. Tal qual.

Foto: Toni Moyà

Ara, el dissabte 24 de setembre de 2016 es tornà a celebrar el col·loqui a Calonge amb els esportistes mallorquins presents a Río així com els periodistes i amics Pedro Fullana (SER) i Fernando Fernández (UH). En Maties m’hi convidà novament ja que en la darrera edició, havia estat baixa. Ni podia ni volia fallar. Ell és una persona que s’entrega al què fa i estava convençuda que seria una gran estona la que passariem amb les anècdotes de Sete Benavides o rememorant la increïble remuntada de Marcus Cooper Walz qui, amb 21 anys ja és medalla d’or. Brillant!

Va ser molt millor. Tot just començar, en Maties obrí pràcticament el col·loqui fent referència a l’edició de 2012. No ho sabria reproduir exactament perquè a mesura que avançarien les seves paraules, el meu coret s’anava omplint d’emoció. Tal vagada digué alguna cosa així com: “fa quatre anys el col·loqui començà enviant molt d’ànim a una persona que per motius de salut no ens va poder acompanyar però avui, quatre anys després, és aquí amb nosaltres”. Acte seguit em demanava que pugués a l’escenari per entregar-me la camiseta de 2012 i a més signada pels megacracks que hi havia convocats. 

Generalment no sent vergonya ni em fan empegueir segons quines coses però en aquell moment només era capaç d’agrair-li a Maties tot el que havia fet. Aquell petit gest per jo significava molt. Moltíssim. Tal vegada no vaig saber reaccionar en aquell moment perquè el que més sentia era una profunda emoció i es podia convertir en ganes de plorar. És molt dur el que m'ha tocat viure i aquests detalls em fan feliç alhora que em recorden que he de continuar sense baixar els braços. Des d’aquí volia expressar el meu màxim agraïment per aquest moment. Se m'obliden les coses bastant sovint però aquest és un d'aquells que no s’obliden. De ben segur.

Després de quatre anys complicats quant a salut, puc dir que Maties és una de les persones que, tot i la distància, sempre he sentit ben propera i demostrant molt més que alguns que són aquí aprop i poc m’aporten en aquesta lluita.


Mil gràcies Maties! Sense paraules!

No hay comentarios:

Publicar un comentario